JORNADA 11 D'OCTUBRE 2009

En aquesta jornada que podríem catalogar de bona, ja que per sort els medis de comunicació ens varen enganyar i no va fer tant de vent ni mala mar com ens anunciaven i va ser tot el contrari, vàrem començar ben aviat com sempre, amb una mar plana i quasi sense vent.

Vàrem preparar el equips esperant tenir un bon dia i ens enfilàvem mar endins. La primera parada la fèiem davant mateix del port on s’apreciava activitat de peix. Després d’una estona llarga sense cap picada en Javi ens va sorprendre a tots, fent un crit, tenia la canya treballant fort, la cara li canvia, un somriure dissimulat s’intuïa sota el rostre de fatiga, el peix anava robant fil. Tot i que el nostre company podia més que la presa, poc a poc va anar recuperant terreny, ja era seu, una silueta brillant es deixa percebre , era un preciós bonítol, la primera captura del dia, com tots els bonítols un cop el va tenir a prop de la barca es va tornar a enfonsar, quina lluita més maca, el torna a pujar i aquest cop si que sí, en Josep ja l’esperava amb el garfí apunt per pujar-lo a bord. Una preciosa peça de 2.3kg, la que va fer gaudir al nostre company durant una bona estona d’una bona lluita. Aquesta lluita la vaig poder gravar en vídeo que ja adjuntaré en el moment que en Javi me’l faciliti. En un període curt de temps en Josep també va tenir la seva recompensa encara que no tant impressionant sinó que el que havia pescat era un “surellet”, una peça no gaire important, però que sempre alegra el dia del pescador. L’activitat del peix ja no era notable a la zona, per no dir que era inexistent, i jo encara no havia pescat res, quin “desesperu”, però aleshores va tocar fer un canvi de zona .

Posàrem proa cap a França buscant un arenal que coneixem molt bé, en arribar ja començàrem a treure aranyes, que no són gaire lluitadores però fan un brou molt bo. Per fi vaig treure la primera captura del dia, ja pensava que seria un dia de sequera. Ja dúiem una bona estona pescant a la zona traient entre d’altres aranyes algun surell i algun viso, que va treure “lo nostre Josep”. Desprès d’una estona vaig començar amb els meus canvis de jigs, quan de sobte vaig notar una picada diferent, era una pica elèctrica. Tirava de forma contundent cap al fons, va ser divertit i en veure que era un pagre, no gaire gran però suficient per a fer-lo al forn, ja em va canviar la cara. Ja havia fet una captura important.

Va passar una estona mentre fèiem l’entrepà del matí i tornàvem a agafar les canyes per seguir buscant la captura de la jornada, a veure qui era capaç de treure un peix més gran que el bonítol que ja havia tret en Javi a primera hora. En el moment que ja pensava que no podríem superar aquell bonítol, vaig fer un altre canvi de jig, aquest cop per una fabricació casolana, lleig lleig, conegut com la mòmia. Pensant que ja que no era una jornada molt bona podria aprofitar-la per experimentar amb el material, la meva sorpresa va ser quan vaig notar la primera picada, era una aranya. Aquesta picada em va pujar la moral, ja tenia més confiança amb aquest invent casolà. Vaig tornar a tirar-lo deixant-lo caure fins al fons i només tocar terra una recollida ràpida i sorpresa, una picada que encara no havia notat aquest dia, no tirava gaire però pesava lo seu fent molta resistència. La canya treballava corbada, en Josep va córrer a buscar el salabre, ja es veia entre els reflexos de l’aigua una silueta blanca i taronja. Era una lluerna impressionant de 2.700kg, la il·lusió va esclatar a la barca, per fi tenia la captura del dia. Aquella desitjada peça!

Desprès d’aquest moment d’alegria vàrem ficar rumb cap a port. Davant de port com que encara teníem una estona abans d’anar a dinar vàrem decidir fer unes tirades més, i per fi ja era el moment d’en Josep. En tirar la primera impressió va ser que havia enrocat però de sobte la canya se li doblega i el carret comença a fer una fresa embriagadora. El fil sortia a tota velocitat com no l’havíem vist durant dies, quina emoció, en Josep gaudia com un nen petit. La lluita dura entorn d’uns deu minut... a la barca s’hi podia sentir la tensió del moment, en Javi, mans al salabre i jo mans al garfi, els dos esperant el gran moment. Mentre ja es començava a intuir una silueta entre la negror de la profunditat, el soroll del carret va tornar a fer-se notar mentre el poderós peix desapareixia un altre cop en la penombra. El moment ja no podia tenir més tensió, quan de sobte en Josep comença a renegar en un moment de frustració i desesperació. El peix havia aconseguit alliberar-se, una sensació d’impotència ens va recórrer per dins, no era el primer peix que se’ns escapa però quan es tracta d’un peix que proporciona una lluita tant aferrissada és un mal tràngol per tots els membres de l’equip.

Desprès d’aquest moment, intentàrem de tenir la mateixa picada durant una bona estona, però no hi va haver res a fer, el peix no volia picar. Finalment desistírem i ens dirigírem cap a port amb alguna satisfacció i algun regust amarg a la boca, però que hi podíem fer són coses que té la pesca, hi ha dies fantàstics i dies que no ho son tant.